L'illa de Paidonèsia

Aquesta és la segona novel·la d'Oriol Canosa, i la segona també que té una illa com a marc. Després de L'illa de les cartes perdudes (2014), arriba, amb el Premi Folch i Torres sota el braç, L'illa de Paidonèsia, una novel·la epistolar, on tot és narrat a través de cartes que s'envien els diversos personatges. També és una obra en què, a imatge de les més emblemàtiques de Roald Dahl, l'autor es posa al costat dels infants i ridiculitza els adults.

En Nicolau, el protagonista, de nou anys, abandona el creuer que comparteix amb els pares, cansat d'aguantar les seves discussions, i s'instal·la en una illa deserta del Carib. Des d'allà, fa crides als infants del món per tal que el segueixin en la creació d'un país on només els nens hi tindran cabuda. De mica en mica, l'illa s'omplirà d'infants i fundaran Paidonèsia, un estat que construiran amb peticions ben poca-soltes, i que serà reconegut fins i tot per les Nacions Unides. El que hi destaca, per damunt de tot, és el to desenfadat, una mica carallot, dels infants, i de retruc, de la novel·la, i també la síntesi i l'agilitat amb què avancen els fets i s'incorporen nous personatges.

Pot passar que alguns prescriptors arribin a questionar l'actitud dels infants protagonistes, que recreen moltes de les corrupteles habituals entre els adults a l'hora de negociar. En el fons, no deixen d'imitar l'exemple que els mostrem, encara que sovint ens dediquem a predicar que els infants, especialment els literaris, han de ser paradigma de bondat i model per als lectors. Seguint aquesta premissa, no haurien existit mai personatges com Pippi Calcesllargues, o bé Matilda.

La ironia, i fins i tot el sarcasme, que desprenen les il·lustracions de Gabriel Salvadó realcen el to trapella i juganer del text.

Pep Molist