Les nenes que llegien al lavabo

Després d’haver publicat diverses obres, entre les quals trobem novel·les, obres de teatre i contes, Les nenes que llegien al lavabo és el primer llibre de no-ficció de l’escriptor Sebastià Portell.

En aquest híbrid entre assaig i narració vivencial, l'autor defensa no només la llibertat a l’hora de llegir i escriure, sinó que també fa una crítica d’un context social i literari sovint marcat per la rigidesa, l’elitisme i l’olor de resclosit, que exclou les persones que escriuen i llegeixen als marges, i s’exploren i debaten conceptes sovint inamovibles com la Qualitat [sic] o el cànon, entre d’altres. En aquest sentit, en alguns moments remet a aspectes que comenta Michele Pètit al seu assaig Nuevos acercamientos a los jóvenes y la lectura i a la mirada atenta de Guadalupe Jover; la incorporació de diferents referents culturals actuals i el fet de llegir com a forma de construir la pròpia identitat també pot tenir punts en comú amb La nostalgia del vacío: la lectura como espacio de pertenencia en los adolescentes, de Freddy Gonçalves da Silva.

Com que la formació dels lectors no és independent del seu entorn, i l’autor parla de la seva pròpia experiència, quan llegim l’obra es respira la terra, la família i la infància. No és una obra on es van repassant els temes de manera sistemàtica i proporcionada; l’autor fa èmfasi en aquells aspectes que més li interessen, amb abundants referències literàries per argumentar i il·lustrar la seva opinió (i la d’altres). Un dels aspectes més interessants de l’obra és la gran quantitat de preguntes que genera i que fan pensar; no sentencia, cosa que provoca que en lloc de només voler escoltar l’autor, també hi vulguis xerrar. L’obra agombola amb molta tendresa totes aquelles persones que, com l’autor, hem estat nenes que llegien al lavabo, i ens anima a retrobar-nos amb la nostra infància amb més fortalesa, orgull i benevolència. La seva Hermione llegida al lavabo s’abraça amb la meva Momo llegida amb llanterna sota els llençols.

Júlia Baena