La dona que menjava mitjons

Aquesta història succeeix en un poble petit que ha bastit una llegenda –o, més que una llegenda, potser enraonies i tafaneries– al voltant d'una casa i la dona que l'habita. Fa trenta anys que ningú ha vist aquesta dona, tot i que se la sent moure's per la casa i se li atribueixen les desaparicions de mitjons que hi ha al poble. D'aquí el malnom de la dona que menja mitjons.

En la memòria de molts adults hi ha el record de persones que ens feien por o de llocs per on passàvem corrent sense aturar-nos; això es pot convertir en un bon recurs per bastir-ne una història, més encara si al darrere hi ha una mirada sobre l'assetjament escolar, la rancúnia i el desig de venjança o com vèncer les pròpies pors.

La història està narrada pel protagonista, que en el moment dels fets té dotze anys, però quan l'explica ja en té divuit, i des de la ficció de tenir un auditori, els lectors, que se l'escolten, cosa que provoca un cert desconcert que no sembla necessari. Costa també d'ubicar persones i personatges en un temps concret. Si la història s'explica ara, i les il·lustracions de Jorge del Corral així ho reflecteixen, la protagonista, que té entorn de 45 anys, difícilment quan era nena podia anar a una escola d'un poble de setanta-dues cases en què hi hagués gimnàs amb parquet i s'hi fes educació física. Tot podria ser, però.

La dona que menjava mitjons és una petita novel·la fresca, optimista, de bons sentiments i amb bones intencions, però notem una certa precipitació, gens habitual en l'autor, en alguns aspectes. Potser la pressa de voler complaure la filla, tal com explica la contraportada... n'ha estat la causa.