Em vaig casar amb els meus pares

A partir de la fotografia d’un casament en la qual els nuvis són la seva mare i un home que no és el seu pare, l’Enric comença a tenir un munt d’idees. La confusió el porta a creure que en realitat ell no és fill de qui li ha fet de pare. La història, en forma de dietari, està narrada en primera persona pel mateix Enric, i aquest punt de vista aporta moments força entranyables. Els dibuixos són en tonalitats grises i ofereixen dos plans que es diferencien per la menor intensitat de color en els de segon terme; aquests representen pensaments, records, mentre que els de primer pla segueixen la línia argumental. L’argument està explicat a bon ritme i s’arriba al desenllaç amb interès. Entremig, hi ha espai per a rondalles, per als avis, per a l’amistat... Tot i els encerts, el títol no es fa atraient i més aviat pot despistar; així mateix, algunes situacions o actituds resten versemblança a la història perquè creen cert equívoc respecte de l’edat del protagonista. Aquests desajustaments, però, no fan desmerèixer l’esforç de l’autora per dotar d’intensitat narrativa el text.

Gemma Mulet