Els fantasmes no truquen a la porta

L’editorial Animallibres, amb molt bon ull, ha emparellat en aquest nou projecte dues autores que en els darrers anys s’han guanyat l’estimació de crítica i públic. Eulàlia Canal (Granollers, 1963), seguint la línia que va encetar amb Un cargol fabufantàstic (Barcanova, 2009), presenta una història d’amistat entre animalons que conviuen plegats en un món idíl·lic, a l’estil de les que trobem a l’obra de Janosch o Toon Tellegen. Canal, amb un llenguatge planer, sense grans artificis, amb frases molt mesurades i petites dosis d'humor, és capaç de suggerir-nos tot un univers a partir d’un sol episodi de gelosia entre un ós, una marmota i un ànec.

Rocio Bonilla (Barcelona, 1970) s'ha amarat de la sensibilitat del text de Canal per posar imatges al seu univers. Amb l'aquarel·la i el llapis característics del seu treball, Bonilla ha anat combinant pàgines a sang amb pàgines amb predomini del blanc, creant diferents ritmes per destacar els moments humorístics, d'intriga i poètics que demanava la història.

Llegint el llibre es respira la bona sintonia que hi ha hagut entre escriptora i il·lustradora, i m'atreviria a endevinar-ne els motius. Per una banda, totes dues comparteixen un mateix to creatiu, barreja d'humor i sensibilitat. I per l'altra, la història de Canal és molt agraïda i ha permès a Bonilla d'esplaiar-se dibuixant espais i ambients entranyables.

En una primera lectura potser es troba a faltar una conversa final entre l’ós i la marmota, però després es veu que no cal. L’autora ho ha tingut clar: ha preferit servir-se d’una estructura circular per demostrar-nos que el més important és saber que, malgrat els petits conflictes quotidians, la vida continua i tenim la sort d’estar junts.

Glòria Gorchs