El llençol fantasma i altres petits tresors de la meva habitació.

Pep Molist torna a endinsar-se de nou en el gènere poètic després del tast de Tants barrets, tants caps. En aquesta ocasió el poeta ens convida a entrar a la seva pròpia cambra per ensenyar-nos-en els secrets i les sensacions. Si bé en el primer recull hi trobàvem amb claredat els elements propis de la poesia (ritme, rima, musicalitat...) aquí l’element poètic es dilueix i es converteix en una prosa poètica, que juga amb la disposició de mots en funció d’una qüestió visual, cal·ligramàtica, i més d’acord amb una disposició morfològica que no pas rítmica o versificada, que té com a resultat una lectura entretallada i amb poc ritme.
La fusió entre la bonica recreació onírica que fa el poeta des de la seva habitació i la recreació visual en forma d’il·lustració que fa Montse Ginesta és excel·lent; el sug-geriment poètic esdevé una realitat gràfica que s’endinsa en els miralls i quadres d’horitzó infinitament explorable.

Eugènia Morer i Serra