El dit d'Ariadna

Segons diu el mateix autor al seu bloc, http://llibrestranquils.blogspot.com.es (que recomanem!), El dit d’Ariadna «va néixer d’un missatge que amb l’il·lus-trador Valentí Gubianas vam presentar al premi del Dia Internacional del Llibre Infantil. Com que em va costar suor i temps, i la idea m’agradava, no la vaig voler desar al calaix i la vaig aprofitar per crear altres històries. Era un text breu, però tot i això va donar peu a aquest text, i també a d’altres de més breus: Karaganda (Comanegra, 11) i “L’altre barri” —conte publicat al recull De tot cor (L’Albí, 12)». Així s’ha d’entendre, doncs, El dit d’Ariadna. Potser com un impuls. O com el producte obtingut des d’una intenció: convidar a la lectura. Aquest origen condiciona un poc el breu relat. L’Ariadna passa les tardes a casa de l’avi i junts juguen a descobrir indrets meravellosos sobre la bola del món. Quan troben un nom que els agrada, s’inventen històries imaginant-se com deu ser aquell país i la seva gent i això els permet viatjar arreu amb la imaginació. Cada indret esdevé alhora una excusa perquè l’Ariadna descobreixi les paraules, els llibres i el món de la lectura. A El dit d’Ariadna es mostra la relació afectuosa entre un avi i la seva néta amb un tast d’emoció mesurada. L’autor combina el text narratiu i el poètic amb la voluntat que el lector descobreixi mots i hi pugui jugar i fer-los seus. Les il·lustracions de Jordi Sunyer s’adapten bé a la narració i l’acompanyen amb tendresa.

Mar Rayó González