El ball de la Petita Matrioixca

A la sala de joguines, la més menuda de les cinc matrioixques somia a ser ballarina. Això no és estrany perquè, de nit, les joguines cobren vida, i llavors la nina de fusta només té ulls per a les ballarines de la capsa de música. Excepte la germana que la precedeix, les altres comparteixen l’opinió de la resta de companys: on s’és vist que una nina rodanxona, sense braços ni cames, vulgui ballar?!! Amb tot, el seu somni es fa realitat quan accepta el malèfic pacte d’un mag.

Ressonàncies? Sí, i diverses. Joguines que s’activen per dur una vida secreta d’amagat dels seus propietaris, nines de porcellana, pallassos de roba, titelles, dilemes vitals... en fi, poètiques irradiades per textos de la tradició per enviar el missatge que no conformar-se no vol dir haver de vendre’s a qualsevol preu.

Dit això, cal destacar l’absència de pretensiositat en el text de Contreras, de prosa concisa i evocativa, que va creant una atmosfera que s’acaba de definir amb les il·lustracions de Masià, d’estètica vintage –tan en voga en els darrers temps– que escau a l’ambient melangiós que es vol reforçar. Aquest tractament, al qual cal sumar la maquetació a doble pàgina i a sang, fa impossible no establir lligams amb l’obra de Dautremer o Delicado. En aquesta primera incursió en el món de l’àlbum il·lustrat, Masià juga amb els binomis llum-ombra, ple-buit, picat-contrapicat o profunditat de camp-desenfocament, recursos dels quals se serveix hàbilment per apel·lar a les emocions dels lectors. Exemples d’aquesta riquesa: el safareig desdenyós de les altres joguines, la insidiosa seducció del mag, la presència de les germanes a manera de palimpsest, diferents conclaves, la metamorfosi final de ballarina a matrioixca...

I ens prenem totes les filiacions amb obres precedents en positiu, talment com ecos o com a picades d’ullet, com suggereixen des d’aquest nou segell urgellenc.

Gemma Mulet Cugat