Cor de cactus i altres formes d'estimar.

Als seus quinze anys, la Lara té les idees ben clares. 1: no vol enamorar-se. 2: li agradaria ser DJ. La forma de conciliar els seus sòlids principis és esdevenir un cactus, tot punxes, per fer fugir els pretendents, i alhora per punxar la seva música. Els amics (dues noies i un noi) conformen un nucli efectiu i afectiu per compartir neguits, confidències i kebabs. Per això la Lara no vol cedir a l’encant exòtic d’en Diego, que creu que el destí ha propiciat que es coneguin.

Manso mostra la seva versatilitat i la seva habilitat per oferir un retrat versemblant del món adolescent, després de la premiada Allò de l’avi (per llegir-ne la crítica, cliqueu aquí). Però aquest cop fins i tot va més enllà. I no sols perquè canviï la perspectiva i el rerefons temàtic: a més d’interactuar amb una protagonista femenina, l’acaba apoderant. I de quina manera! Quina és la tesi? Les noies, cal no dubtar-ho, han de poder tallar el bacallà en els espinosos assumptes del cor, en un pla d’igualtat amb els nois.

Trobo un encert la complicitat explícita entre l’autora i el lector/a: la veu narradora hi apareix, sense enfarfegar mai, dosificant sàviament la intriga. Un altre punt fort de la novel·la és la caracterització polièdrica dels personatges, creïbles per les seves reaccions i per la manera d’expressar-se oralment i a través de les xarxes. La cirereta del pastís són alguns passatges hilarants i alguna expressió realment aconseguida per atenuar el dramatisme quan cal.

Les altres formes d’estimar al·ludides al títol il·lustren una petita taxonomia de relacions sentimentals perfectament vigents. I això es presta a la reflexió i, per què no, a parlar-ne a les aules i també fora.

Per quan la versió booktrailer escolar de Cor de cactus?

Joan Bustos